Arxius de Fauna - Ideal Pavillon

El nostre gran veí el Senglar, és el més gran animal mamífer salvatge del nostre entorn, sus scrofa, li diem senglar de singularis que vol dir solitari, és artiodàctil, és a la terra des d’abans que nosaltres els humans existíssim, fa ja uns tres milions d’anys que és com és, sense haver canviat res, actualment pobla tots els continents, tot i ser originari d’Europa, Àsia i Àfrica més tard s’ha introduit a la resta del món, és de la mateixa especie que el porc domèstic, per la qual cosa són perfectament creuables, motiu pel qual en alguns moments ha augmentat la seva població en alguns indrets, se li diu sus scrofa domesticus, però no deixa de ser una de les moltes subespècies que hi ha repartides pel món.

És de mida mitjana, que en l’estat adult pot anar dels 40 a 150 Kgs com molt gran, els mascles són més grans que les famelles, en estat salvatge les espatlles o potes davanteres són més grans que les darreres, que aixó canvia quan es converteixen en doméstics que per transformació genètica i per interès d’obtenir millors pernils, són més grans les dues potes posteriors, té els ulls ben petits, no té massa bona visió, en canvi té molt bon olfacte, i molt bona oïda, el cap gros i el cos estilitzat, té una longevitat variable segons si viu en estat salvatge o viu en cautivitat que podria arribar als 20 anys si está feliç, a la muntanya difícilment pot arribar als 10 anys.

Hi ha algunes races que es fan servir com mascotes, com és el cas de la raça vietnamita, de mida més petita.

Tot animal domèstic que s’escapa de la cautivitat es converteix directament en salvatge.

A l’indret de Vallvidrera i dintre del Parc de Collserola el senglar s’ha adaptat a l’entorn real, un entorn en la que no hi ha agricultura i conviuen amb els humans.

És un mamífer, omnívor, menja de tot, segons les circumstàncies, cucs, insectes, petits animalons, arrels, glans, fruits, etc i sobretot en les zones d’habitat d’humans de les escombraries que hi pot trobar restes de tot, no sense deixar les menges de l’estat salvatge, però que l’aprenentatge en relació amb els humans el fa anar perdent culturalment els sempre costums alimentaris incorporant de forma gairebé exclusiva a la recerca de les escombraries.

Al tenir un comportament associat simbiòticament amb els humans no els defuig en les zones on hi conviuen, però no hem d’oblidar que són animals salvatges.

Té especial predilecció per les tòfones, el Tuber Estivium que les troba furgant sota les alzines i els roures, el Quercus Ilex i robur entre d’altres, no trobem massa Tuber Melanosporum que seria la tòfona més preuada que evidentment també es cruspiria.

Té la vitalitat i un comportament nocturn, dormint durant el dia, acostuma a passar exactament pels mateixos camins o passos que ja ha realitzat, que repeteix cada cop, fent llargs recorreguts, de fins a 20 kms o més en una nit, si no va amb els porcells massa petits, manté els mateixos horaris cada nit en els seus moviments, té bona memòria.

El senglar no sua, té atrofiades les glàndules sudorípares, pel que pren banys de fang.

Pels finals de la tardor, novembre, desembre i finals de la primavera, febrer, març, estan en zel, però a la nostra zona solament queden cobertes les famelles a finals de la tardor, o sigui que acostumen a solament tenir una ventrada a les primaveres.

La seva gestació dura tres mesos, tres setmanes i tres dies, 3-3-3, regla per recordar-ho, diguem-ne que 4 mesos, cada ventrada i en funció d’unes condicions òptimes podria arribar a tenir fins més de 10 porcells, però en estat salvatge la quantitat més normal és de quatre que neixen cegs per uns 10 dies.

Els mascles un cop han cobert la famella amb 250 cc en el coit, es desentenen de la gestació i de la criança posterior.

Les famelles praparen un cau fet amb fulles i branques i amb aigua aprop.

De la ventrada els nounats els direm ratllades, llistons, raions o porcells, en castellà rayones o jabatos.

Les ratlles que tenen al néixer abans de l’any hauran desaparegut.

El color del pelatge va canviant amb l’edat, després de la pèrdua de les ratlles, el pelatge és rogenc el primer any i després es va tornant grisenc i negra.

Normalment les famelles s’apleguen dues i pareixen plegades, curiosament fan coincidir la neixença, els primers dies no surten del cau que hauran creat, però entre els 7 i 14 dies començaran a moure’s a la que comencen a obrir els ulls, apropant-lis menges rics en sucres i a la vegada coincidint amb l’inici de la primavera, el primer any el passarà amb la mare i germans, no deixant la família fins al segon any, passegen plegats, en grup de la mare o mares i porcells.

Els mascles, un cop adults acostumen a dur una vida en solitari.

L’ amic Rossinyol, dit en castellà Ruiseñor i en llatí Luscinia Megarhinchos, ens arriba cada any en la forquilla d’entre el 12 i el 23 d’abril a les contrades de l’Ideal Pavillon, Vallvidrera, el primer que arriba és el mascle, i inicia els seus cants per marcar el territori, ho fa des de les alçades, tot i que el niu comença a construir-lo amb branquillons a molt poca alçada, a ras de terra o com a molt, no més amunt dels 80 centímetres, entre els matolls i la bardissa, on l’accés és més difícil, els primers cants són entretallats expressant cansament i alegria, indicant la seva situació perquè a l’indret no s’hi posi cap altre ocell de la seva mateixa espècie, els recursos que tenen no els hi dóna cabuda per més, aquests cants els hi diem precants, el nom és un invent dels humans.

El sentirem, però és molt difícil de veure, i el seu aspecte no fa semblança amb l’expressió del seu cant tan majestuós i cridaner, sembla que en entorn més sorollosos el seu cant és encara més fort.

Ha fet un viatge molt llarg, ha passat el nostre hivern a les contrades del sud de l’Àfrica, a la zona subsahariana, aprofitant els corrents de l’aire, sense treure mèrit a la volada, és un ocell petit, que pesa uns 40 grams, i d’una mida entre els 15 i 16,5 cms., en el trajecte haurà perdut un parell de grams. Ha viatjat sol, en solitari, un per un, no formant estols.

Després de recórrer l’Àfrica, creuant el desert o vorejant-lo, arribarà a Europa, passant pel sud d’Espanya, recorrent-la tota, passant a França, Itàlia, Suïssa, Bèlgica, Alemanya, Polònia, Dinamarca, i poquet als Països Bàltics i nord del Regne Unit, on en tots aquests territoris hi passarà l’estiu, niuant i fent prole.

Estimem una població a tot Europa d’uns 8 milions d’individus +/- 20% i d’uns 2 milions que es quedarien a Catalunya, que de moment no passen l’hivern, tots els que vénen a Europa fan el camí de retorn de nou al Sud del Sahara.

La seva feina en arribar o passar de llarg, més al Nord, és marcar el seu territori i niuar, els ocells, com molts animals, són molt territorials, els primers cants serveixen per indicar clarament, primer on són i seguidament marcar el perímetre d’acció i moviment, un altre rossinyol ha de saber que no hi té cabuda, la podrà tenir, però a certa distància, són fronteres invisibles més importants que la dels humans, sense murs ni filferros, però hi són.

A les dues setmanes arriben les femelles, també d’una en una, soles, buscant parella, i faran el niu, s’aparellen a cada temporada, elles no canten, solament piulen. Quan s’aparella el mascle aixeca el cant, puja el to, el cant es converteix en una expressió de bogeria, d’alegria de viure, d’estimar la vida, allarga el xiulet, és més gutural, aiguat, agut, comença fluixet i s’enfila amb un in crescendo, ben amunt perquè el sentim musicalment clar i mantingut, tot això passarà els mesos de maig i juny, després vindrà el silenci que potser el trenqui una mica abans de marxar, solament potser i segur poquet.

Com la majoria dels animalons difícilment els rossinyols moren de vells, tenint una longevitat d’uns 10 anys, s’estima una mitja de vida inferior als 2 anys, majorment perden la vida accidentats.

La còpula la fan ajuntant les cloaques, fent rossaments, la durada de la gestació és de 15 dies i la cova de 12 dies que solament fa la famella.

Les parelles nien gairebé a ras de terra els 5 ous que les femelles acostumen a pondre per una o per dues vegades, algunes vegades, no sempre, l’alimentació la faran entre els dos i durant 15 dies, temps que passarà fins que tenen la capacitat d’abandonar el niu i volar.

El retorn a l’Àfrica el faran plegats, la parella i els nounats en acabant la tardor, a partir d’Octubre, fent un viatge “familiar” a les seves casernes del nostre hivern, on també anidarà a nivells de terra o de molt poca alçada.

El refrany diu que el rossinyol gàbia no vol, i és que menjant insectes, cucs i aquestos petits invertebrats fa de difícil alimentació en captivitat, hi ha hagut molt pocs casos que aquest ocell hagi pogut viure tancat.

Sembla que els ocells, en general, a les migracions tenen la tendència a tornar al seu lloc de naixement, on han vingut a la vida i on han iniciat els seus primers passos, vols i experiències de reconeixement de l’entorn, de fet, com molt animals,, diria que els humans, també.

Aquesta primavera l’he escoltat per primera vegada a 3/4 de 7 del matí del dimecres, dia 15 d’abril del 2015.

En els anys 2017, 2018 i 2019 l’hem sentit per primer cop, just aquests tres anys el dia 23 al matí, Sant Jordi.

Hi ha una llegenda, conte del Rosselló, a la Catalunya Nord que diu que una vegada un rossinyol estava sobre un serment, un cep del raïm, cantant, i es va quedar adormit, una clemàtide vitalba, l’herba dels pobres, tot pujant pel tronc li va fermar les cames sense poder volar i les formigues li feien pessigolles i nosa pel darrera, és així que el rossinyol no deixa de cantar en tota la nit per no adormir-se.