Categories
Fauna

El veí senglar

El nostre gran veí el Senglar, és el més gran animal mamífer salvatge del nostre entorn, sus scrofa, li diem senglar de singularis que vol dir solitari, és artiodàctil, és a la terra des d’abans que nosaltres els humans existíssim, fa ja uns tres milions d’anys que és com és, sense haver canviat res, actualment pobla tots els continents, tot i ser originari d’Europa, Àsia i Àfrica més tard s’ha introduit a la resta del món, és de la mateixa especie que el porc domèstic, per la qual cosa són perfectament creuables, motiu pel qual en alguns moments ha augmentat la seva població en alguns indrets, se li diu sus scrofa domesticus, però no deixa de ser una de les moltes subespècies que hi ha repartides pel món.

És de mida mitjana, que en l’estat adult pot anar dels 40 a 150 Kgs com molt gran, els mascles són més grans que les famelles, en estat salvatge les espatlles o potes davanteres són més grans que les darreres, que aixó canvia quan es converteixen en doméstics que per transformació genètica i per interès d’obtenir millors pernils, són més grans les dues potes posteriors, té els ulls ben petits, no té massa bona visió, en canvi té molt bon olfacte, i molt bona oïda, el cap gros i el cos estilitzat, té una longevitat variable segons si viu en estat salvatge o viu en cautivitat que podria arribar als 20 anys si está feliç, a la muntanya difícilment pot arribar als 10 anys.

Hi ha algunes races que es fan servir com mascotes, com és el cas de la raça vietnamita, de mida més petita.

Tot animal domèstic que s’escapa de la cautivitat es converteix directament en salvatge.

A l’indret de Vallvidrera i dintre del Parc de Collserola el senglar s’ha adaptat a l’entorn real, un entorn en la que no hi ha agricultura i conviuen amb els humans.

És un mamífer, omnívor, menja de tot, segons les circumstàncies, cucs, insectes, petits animalons, arrels, glans, fruits, etc i sobretot en les zones d’habitat d’humans de les escombraries que hi pot trobar restes de tot, no sense deixar les menges de l’estat salvatge, però que l’aprenentatge en relació amb els humans el fa anar perdent culturalment els sempre costums alimentaris incorporant de forma gairebé exclusiva a la recerca de les escombraries.

Al tenir un comportament associat simbiòticament amb els humans no els defuig en les zones on hi conviuen, però no hem d’oblidar que són animals salvatges.

Té especial predilecció per les tòfones, el Tuber Estivium que les troba furgant sota les alzines i els roures, el Quercus Ilex i robur entre d’altres, no trobem massa Tuber Melanosporum que seria la tòfona més preuada que evidentment també es cruspiria.

Té la vitalitat i un comportament nocturn, dormint durant el dia, acostuma a passar exactament pels mateixos camins o passos que ja ha realitzat, que repeteix cada cop, fent llargs recorreguts, de fins a 20 kms o més en una nit, si no va amb els porcells massa petits, manté els mateixos horaris cada nit en els seus moviments, té bona memòria.

El senglar no sua, té atrofiades les glàndules sudorípares, pel que pren banys de fang.

Pels finals de la tardor, novembre, desembre i finals de la primavera, febrer, març, estan en zel, però a la nostra zona solament queden cobertes les famelles a finals de la tardor, o sigui que acostumen a solament tenir una ventrada a les primaveres.

La seva gestació dura tres mesos, tres setmanes i tres dies, 3-3-3, regla per recordar-ho, diguem-ne que 4 mesos, cada ventrada i en funció d’unes condicions òptimes podria arribar a tenir fins més de 10 porcells, però en estat salvatge la quantitat més normal és de quatre que neixen cegs per uns 10 dies.

Els mascles un cop han cobert la famella amb 250 cc en el coit, es desentenen de la gestació i de la criança posterior.

Les famelles praparen un cau fet amb fulles i branques i amb aigua aprop.

De la ventrada els nounats els direm ratllades, llistons, raions o porcells, en castellà rayones o jabatos.

Les ratlles que tenen al néixer abans de l’any hauran desaparegut.

El color del pelatge va canviant amb l’edat, després de la pèrdua de les ratlles, el pelatge és rogenc el primer any i després es va tornant grisenc i negra.

Normalment les famelles s’apleguen dues i pareixen plegades, curiosament fan coincidir la neixença, els primers dies no surten del cau que hauran creat, però entre els 7 i 14 dies començaran a moure’s a la que comencen a obrir els ulls, apropant-lis menges rics en sucres i a la vegada coincidint amb l’inici de la primavera, el primer any el passarà amb la mare i germans, no deixant la família fins al segon any, passegen plegats, en grup de la mare o mares i porcells.

Els mascles, un cop adults acostumen a dur una vida en solitari.