L’ amic Rossinyol, dit en castellà Ruiseñor i en llatí Luscinia Megarhinchos, ens arriba cada any en la forquilla d’entre el 12 i el 23 d’abril a les contrades de l’Ideal Pavillon, Vallvidrera, el primer que arriba és el mascle, i inicia els seus cants per marcar el territori, ho fa des de les alçades, tot i que el niu comença a construir-lo amb branquillons a molt poca alçada, a ras de terra o com a molt, no més amunt dels 80 centímetres, entre els matolls i la bardissa, on l’accés és més difícil, els primers cants són entretallats expressant cansament i alegria, indicant la seva situació perquè a l’indret no s’hi posi cap altre ocell de la seva mateixa espècie, els recursos que tenen no els hi dóna cabuda per més, aquests cants els hi diem precants, el nom és un invent dels humans.
El sentirem, però és molt difícil de veure, i el seu aspecte no fa semblança amb l’expressió del seu cant tan majestuós i cridaner, sembla que en entorn més sorollosos el seu cant és encara més fort.
Ha fet un viatge molt llarg, ha passat el nostre hivern a les contrades del sud de l’Àfrica, a la zona subsahariana, aprofitant els corrents de l’aire, sense treure mèrit a la volada, és un ocell petit, que pesa uns 40 grams, i d’una mida entre els 15 i 16,5 cms., en el trajecte haurà perdut un parell de grams. Ha viatjat sol, en solitari, un per un, no formant estols.
Després de recórrer l’Àfrica, creuant el desert o vorejant-lo, arribarà a Europa, passant pel sud d’Espanya, recorrent-la tota, passant a França, Itàlia, Suïssa, Bèlgica, Alemanya, Polònia, Dinamarca, i poquet als Països Bàltics i nord del Regne Unit, on en tots aquests territoris hi passarà l’estiu, niuant i fent prole.
Estimem una població a tot Europa d’uns 8 milions d’individus +/- 20% i d’uns 2 milions que es quedarien a Catalunya, que de moment no passen l’hivern, tots els que vénen a Europa fan el camí de retorn de nou al Sud del Sahara.
La seva feina en arribar o passar de llarg, més al Nord, és marcar el seu territori i niuar, els ocells, com molts animals, són molt territorials, els primers cants serveixen per indicar clarament, primer on són i seguidament marcar el perímetre d’acció i moviment, un altre rossinyol ha de saber que no hi té cabuda, la podrà tenir, però a certa distància, són fronteres invisibles més importants que la dels humans, sense murs ni filferros, però hi són.
A les dues setmanes arriben les femelles, també d’una en una, soles, buscant parella, i faran el niu, s’aparellen a cada temporada, elles no canten, solament piulen. Quan s’aparella el mascle aixeca el cant, puja el to, el cant es converteix en una expressió de bogeria, d’alegria de viure, d’estimar la vida, allarga el xiulet, és més gutural, aiguat, agut, comença fluixet i s’enfila amb un in crescendo, ben amunt perquè el sentim musicalment clar i mantingut, tot això passarà els mesos de maig i juny, després vindrà el silenci que potser el trenqui una mica abans de marxar, solament potser i segur poquet.
Com la majoria dels animalons difícilment els rossinyols moren de vells, tenint una longevitat d’uns 10 anys, s’estima una mitja de vida inferior als 2 anys, majorment perden la vida accidentats.
La còpula la fan ajuntant les cloaques, fent rossaments, la durada de la gestació és de 15 dies i la cova de 12 dies que solament fa la famella.
Les parelles nien gairebé a ras de terra els 5 ous que les femelles acostumen a pondre per una o per dues vegades, algunes vegades, no sempre, l’alimentació la faran entre els dos i durant 15 dies, temps que passarà fins que tenen la capacitat d’abandonar el niu i volar.
El retorn a l’Àfrica el faran plegats, la parella i els nounats en acabant la tardor, a partir d’Octubre, fent un viatge “familiar” a les seves casernes del nostre hivern, on també anidarà a nivells de terra o de molt poca alçada.
El refrany diu que el rossinyol gàbia no vol, i és que menjant insectes, cucs i aquestos petits invertebrats fa de difícil alimentació en captivitat, hi ha hagut molt pocs casos que aquest ocell hagi pogut viure tancat.
Sembla que els ocells, en general, a les migracions tenen la tendència a tornar al seu lloc de naixement, on han vingut a la vida i on han iniciat els seus primers passos, vols i experiències de reconeixement de l’entorn, de fet, com molt animals,, diria que els humans, també.
Aquesta primavera l’he escoltat per primera vegada a 3/4 de 7 del matí del dimecres, dia 15 d’abril del 2015.
En els anys 2017, 2018 i 2019 l’hem sentit per primer cop, just aquests tres anys el dia 23 al matí, Sant Jordi.
Hi ha una llegenda, conte del Rosselló, a la Catalunya Nord que diu que una vegada un rossinyol estava sobre un serment, un cep del raïm, cantant, i es va quedar adormit, una clemàtide vitalba, l’herba dels pobres, tot pujant pel tronc li va fermar les cames sense poder volar i les formigues li feien pessigolles i nosa pel darrera, és així que el rossinyol no deixa de cantar en tota la nit per no adormir-se.